CANVIS A LA FEDERACIÓ CATALANA DE FUTBOL
En poc temps ha canviat tres vegades la Junta de la Federació Catalana de Futbol i la veritat és que no s’ha resolt cap dels molts problemes que te el futbol en tots els seus àmbits. Llegeixo al respecte, m’informo sobre el que diuen els respectius aspirants i només trobo promeses sobre temes que no em semblen transcendents i, en canvi ningú parla dels problemes quotidians dels equips més febles.
Prometen pàgines Web per a tots els equips, etc……. Amb anterioritat algú ja va invertir en ordinadors per a tots els equips i ja són tots obsolets, ningú els ha mantingut, ningú els ha actualitzat i els representants treballen amb els seus personals, inversió llençada.
Cal que algú es replantegi la Federació com un lloc de servei al futbol català, a tot el futbol, no només als dos clubs de primer nivell, cal que s’envolti de professionals de la gestió que treballin honradament desenvolupant les seves tasques amb seriositat i coneixement del que fan. Cal que hi hagi un pla de treball adequat a les necessitats existents. No poden resoldre els problemes que són molts, però s’han de fixar un pla a mig termini per a resoldre aquells que poden acabar amb el futbol territorial.
1. Organització adequada de Clubs.
2. Anàlisi del cost de les fitxes dels jugadors amateurs, ajustos i ajuts.
3. Revisions mèdiques que evitaran fraus en aquestes.
4. Arbitratge. Cal analitzar la necessitat d’elevar el nivell formatiu en l’àmbit de qualitat humana i de coneixements reglamentaris dels àrbitres i com a conseqüència d’això millorar el seu nivell d’emoluments.
Invertir en aquestes quatre qüestions sempre serà rendible, veurem com millora el nivell del futbol.
Qui vulgui dirigir adequadament la Federació ha d’envoltar-se de gent amb suficient bonhomia, formada, capaç, amb sentit comú i amb ganes de servir, altrament s’aniran donant tombs d’un lloc a un altre, sense nord i sempre ens trobarem unes passes més enrere.
Miquel López
Entrenador territorial
27 de març de 2011
PRESTIGIAR O DESPRESTIGIAR UN CLUB
La nit del dissabte estava mirant-me el partit de futbol, en obert, que jugaven el C.F. Atlètic de Madrid i el R.C.E.Espanyol. Feia molt temps que no veia jugar tan be a futbol a l’Espanyol, va saber treballar tant com va caler i jugar a futbol des del darrera. Va demostrar que te un ben davanter centre, que es deixa la pell treballant i sap finalitzar les jugades i el que mai podia imaginar és que veuria el que vaig veure al final. Qui Sanchez Flores, l’entrenador de l’Atlético va perdre els papers i va intentar de manera reiterada i persistent a Luis Garcia, el jugador de l’Espanyol, que el que havia fet era cercar perdre temps estirant al seu company Javi López per tal que entrés al terreny de joc i l’àrbitre hagués d’interrompre el joc.
No es acceptable el que va fer l’entrenador de l’Atlético, hi ha molt espectadors mirant-se el partit, gent que idolatra a totes aquelles persones que es belluguen en el mon del futbol professional, són els seus referents. Adopten les maneres d’actuar i de comunicar-se dels seus ídols, sense pensar-s’hi massa i aquesta actuació tira per terra la feina de molts entrenadors que amb la seva manera de comportar-se volen exemplificar els valors educatius del futbol.
No es pot mesurar de manera diferent una actuació si la fas tu o la fa un altre. La setmana passada es va estigmatitzar al Sr.Mouriño per que va fer que dos dels seus jugadors es fessin treure una targeta groga i així liquidar un cicle. L’acte en si és poc esportiu, reprovables, poc exemplificant, però ho és per tots. Certs mitjans de comunicació critiquen aquesta actuació i demanen sancions, jo hi estic molt d’acord, però pocs dies arrere aquests mateixos mitjans aconsellaven a Piqué i Guardiola fer el mateix. Llavors era de llestos.
El mateix Quique només fa una setmana, en temps de descompte fa un canvi per que està guanyant el partit i vol perdre temps, llavors era de llestos, ara és riure-se’n del contrari. A l’Espanyol li ha costat molt guanyar un partit fora de casa, marcar gols i fer un bon futbol, te la victòria al seu abast i intenta mantenir la situació amb tots els arguments que li permet el reglament.
No m’agrada que s’utilitzin aquestes coses, però menys m’agrada veure un entrenador de primer nivell perdre els papers per que el seu equip no guanya. La seva actuació inicial va ser inadmissible, però la que va tenir un cop acabat el partit va ser vergonyant. Aquestes actuacions acompanyen a la persona, no es poden dissociar i crec que quan els equips signen al seus entrenadors un factor important a tenir en compte és el tipus de persona a la que signen, no només la capacitat futbolística que tingui. Amb les actuacions prestigiarà o desprestigiarà al club.
Miquel López López
Entrenador territorial
29 de novembre de 2010
L’ètica i l’esport.
El dia 4 de gener d’aquest any 2010, Cayetano Ros, publicava al País un article que transcric parcialment:
“”La dimensió ètica del futbol i, per extensió, de l’esport, se n’ha convertit en un gran debat a França des que la mà d’Henry li donés a la selecció francesa de futbol la classificació per al Mundial de Sud-Àfrica 2010, el 18 de novembre de 2009, en perjudici d’Irlanda. La Unió Europea, la FIFA i la federació francesa han fet campanyes de promoció del joc net en l’esport, en les quals ha participat el propi Henry, 117 vegades internacional i capità dels bleus. Després, en el fragor del partit, Titi va treure la palma esquerra de la mà, de forma “instintiva”, segons el seu entrenador en el Barça, Pep Guardiola, o “tramposa”, segons el president de la FIFA, Joseph Blatter. El mateix jugador va demanar sense èxit que es repetís aquest partit tan malament jugat per la selecció de Raymond Domenech. Raó de més perquè França continuï sentint-se avergonyida. I perquè els seus intel·lectuals, enrojolats ja pel cop de cap de Zidane a Materazzi a la final del Mundial d’Alemanya 2006, exigeixin una regeneració moral de l’esport.
“L’escola, les famílies, els governs i els mitjans de comunicació han d’insistir que l’esport no és la guerra i el partit no és una batalla. L’esport ha de respondre a uns valors de justícia i d’emulació pacífica”, proclama a Le Monde l’historiador Jacques Le Golf. ” Per què l’equip de França, el seu entrenador, el seu capità i el president no demanen perdó als jugadors d’Irlanda? “, es pregunten els educadors Thierry Philip i Jean-Philippe Asenci. Alain Loret, director de les Ciències de l’Esport de la Universitat de Rouen, va més lluny i anima a reconèixer que la falta tècnica d’Henry va ser una falta moral i, per tant, França hauria de retirar-se de la competició, a la qual acudirà sense protestar malgrat no ser cap de sèrie, sent inclosa en un grup al costat de Sud-àfrica, Mèxic i l’Uruguai.
“La trampa en l’esport és consuetudinària: dopatge, trampes, arranjaments… i el futbol el magnifica tot”, opina el sociòleg especialitzat en esport Víctor Agulló, que recorda com l’ex internacional francès Vixente Lizarazu li va dir al seleccionador francès que no havia de celebrar res. Domenech, tanmateix, va demanar que el deixessin gaudir de la felicitat del moment.
L’ètica del futbol és la del carrer. El bergant a Espanya, el viu a Argentina i el furbo a Itàlia són variants d’un espècimen que ha tractat de burlar les regles en benefici propi, dins i fora de la canxa. I ha gaudit de cert prestigi social. El primer gol de Maradona a Anglaterra, amb la mà, en el Mundial de Mèxic 86, va ser gairebé tan valorat pels seus compatriotes com el meravellós segon gol, que va regatejar a tot l’equip anglès. A Alemanya 2006, es van celebrar 20 anys de la mà de Déu. Hi ha hagut una tradició sobre això als països llatins, mirats amb menyspreu pels anglosaxons, guardians del fair play en el joc que ells van inventar a finals del segle XIX. Hi ha exemples llegendaris: l’esbronc del capità del Tottenham els noranta, Gary Mbbutt, a un dels espanyols pioners en la Premier, Nayim, quan aquest es va tirar al terra simulant una falta. O quan Robbie Fowler, exdavanter del Liverpool, li va suplicar a l’àrbitre que anul·lés el penal que li havia concedit perquè, en realitat, no s’havia produït. Era un partit contra l’Arsenal, en 1996-97, i Fowler va simular un penal, després es va penedir i va demanar perdó al porter. Finalment, el va llançar el propi Fowler i el va fallar, però el rebuig el va marcar Stan Collymore.
Són valors que s’han anat perdent també a Anglaterra amb l’entrada massiva de jugadors continentals. La trampa s’ha globalitzat, però també la vergonya d’haver-la comès: l’acció d’Henry va ser emesa reiteradament per la CNN en els dies posteriors a l’encontre.””
Ara novament ens hem trobat amb una manca d’ètica per part d’un jugador de futbol d’elit en una competició continental com és la “Champions league”. Pinto va aturar la progressió en atac del Copenguen imitant el xiulet de l’àrbitre. No tan sols no se’n va empenedir sinó que es va girar cap a la seva banqueta aixecant el dit, com dient: ”veieu que llest que sóc”.
Aquesta actitud ha estat analitzada després del partit pels mitjans de comunicació i, la veritat, he sentit vergonya aliena en oir i llegir opinions de persones que estan treballant en aquets medis, que son coneixedors que amb les seves opinions estan formant l’opinió d’altres persones i no han dubtat, renunciant a l’objectivitat, a titllar aquesta actitud del porter com a llestesa.
A mi em van ensenyar que ser llest és altra cosa, no mirar d’enganyar a l’adversari a qualsevol preu, això té altra denominació. No m’agrada’t el que va fer Pinto i, crec que la FIFA va fer be en sancionar-lo, però encara m’han agradat menys les opinions d’aquells, que sense ser objectius han pretès justificar l’actuació o enaltir-la, mentre altres que es tenen per grans professionals del periodisme esportiu deien que havien d’haver sancionat al jugador contrari, per tonto.
No tot val per a guanyar, ni en l’esport, ni en la vida. Hi ha unes regles que s’han de respectar i això és el que m’agradaria poder transmetre a la societat. No es pot renunciar als valors dels quals s’ha dotat la societat durant segles per obtenir un resultat.
Miquel López López
Entrenador Territorial
Montferri, novembre 2010
AIGUABARREIG
Tot just dissabte passat es presentaven els comptes del F.C. Barcelona per la nova directiva, després d’haver-los auditat. Els compromissaris van escoltar de veu dels directius i dels auditors l’estat en que es troba l’econòmica del club i després van decidir, per majoria, exercitar l’acció de responsabilitat.
Només dies abans, el Sr.Laporta i algun dels membres de la seva junta van explicar que allò que mostraria el nou president al món, era fruit de l’enveja, del resentiment, de l’odi, etc., i després ho ha tornat a reiterar.
Durant aquestes dies he sentit a uns i altres opinar al respecte, als opinadors professionals, aquells que els tiris el que els tiris, es consideren amb coneixements per a opinar de tot i també del ciutadà com jo mateix. He intentat ser objectiu i entendre a aquells compromissaris, socis o ciutadans que creuen que s’ha de deixar estar, que posar de manifest això fa mal al Barça, que ara que el club a nivell esportiu va tan be, això el perjudica, però no puc.
Entenc que si es vol ser coherent només es pot fer una lectura. El club és una empresa que contracta productes i serveis i paga per aquests, que es nodreix, entre d’altres coses dels ingressos que fan els seus socis i per tant els seus gestors s’han de responsabilitzar d’avant d’aquells dels resultats de cada exercici econòmic i se’ls ha de demanar que ho facin be, que tendeixin a l’excel·lència, no només esportiva, sino econòmica.
La reflexió final no pot ser tapem-ho tot i seguim, perque estem autoritzant veladament a l’actual junta i a les que segueixin a fer el mateix, sense escrupuls. Perquè uns si i els altres no. La part esportiva és molt important, ja que és l’objectiu pel qual es va generar l’empresa – el club -, però l’econòmica ha d’anar lligada a aquella, no tot val per tal d’aconseguir l’objectiu.
No se si hi ha odi, rancúnia, enveja, en la manera d’actuar del Sr.Rosell, però el que veig clar és que ha fet el que toca. Se l’ha criticat per que a l’hora de la votació no va prendre posició, entenc que la seva va ser una postura ètica, la posició ja l’havia adoptada quan va prendre la decisió de tirar endavant amb l’exposició als compromissaris. El seu vot no era decisiu i d’aquesta manera no instava a ningú a fer res que no volgués.
L’aspecte econòmic ha de potenciar l’aspecte esportiu, però des del coneixement, des de la cura, des de l’honestedat i des de el saber fer. El contrari podria portar al Club a deixar de ser més que un club i fins i tot a deixar deser un club. Exemples clars en tenim cada dia a nivell nacional i també internacional en clubs que han estat a l’elit en aquests darrers anys i ara lluiten per tal de no desaparèixer.
Miquel López López
Entrenador Territorial
21 d’octubre de 2010
Quí serà el culpable ara?
Ja no hi són Marquez i Touré i això provoca un problema en molts d’aquests professionals dels periodisme esportiu que viuen a l’entorn del Barça, diaris, radios, televisions, etc. En aquestes darrers anys cada vegada que les coses no funcionaven, s’encaixaven gols, no hi havia fluidesa atacant o be defensivament l’equip no rutllava, Marquez o Touré eren les culpables, sempre es trovaba la jugada en que havien errat. Ara ja no hi són i, es clar, aquells que mai tenen errors, seguiran sense tenir-los, per tant s’ha de cercar al jugador o jugadors als que es pugui assenyalar quan els resultats no acompanyin, sempre ni ha d’haver en un equip i tot apunta a que el proper serà Avidal, ja pot fer el que calgui que sempre se li trobarà peròs. Primer partit de lliga, es perd contra l’Hercules i Avidal que jugava de central va errar. Ni va haver d’altres que es van arrosegar pel camp, en atac no es va saber trencar el treball defensiu de l’adversari i no es va arribar, però es disculpable: la manca de pretemporada, el cansament pels viatges pels partits internacionals, en canvi Avidal no, amb aquest no se li pot perdonar res.
Aquest jugador es mereix un respecte esportiu al nivell de qualsevol altre i segur que per sobre de molts,per la seva seriositat, el seu treball professional, la seva disposició a jugar on l’equip el necessita i a fer allò que l’entrenador li demana,però aixó no ven, no és simpàtic, no estàs sempre disposat a respondre allò que toca.
Puja la banda, desdobla, centra la pilota i davant la porteria, Bojan o Pedro no empenyen la pilota i no aconsegueixen un gol senzill, clar, però la culpa deu ser de l’Avidal que havia d’haver centrat i rematat a gol.
Miquel López López
Entrenador Territorial
17 de setembre de 2010
El mon del futbol està trasbalçat, és un dels que més ha sofert la crisi econòmica mundial i en un país de futbol com ara es catalunya encara s’ha notat més.
Aquests darrers anys el gegant futbolistic creixia i creixia sobre peus de fang, o millor dit sobre peus de totxo. Els directius de molts clubs, de les diferents categories no han fet plantejaments sòlids, racionals, amb plans directors, amb plans de viabilitat econòmica, potenciant el treball amb la base, per tal que sigui aquesta base la que pugui abastir de jugadors els equips locals i fins hi tot aportar algún ingrés cas d’assolir categories nacionals algún jugador pel que fa a drets de formació.
Un club no es pot gestionar a impulsos del cor, per que el resultat final pot ser tot el contrari del que es pretén. Es poden aconseguir éxits efimers que a curt termini es transformen en fracasos permanents.
El futbol, com quasi tots els esports te dues vessants fonamentals: la d’espectacle i la de pràctica de l’esport i per tant de realitzar una bona gestió és molt important saber en quin estadi es troben cada una d’aquestes. Si no hi ha espectadors, l’espectacle more, per molt que algú s’esforci per a mantenir-lo.
S’ha de ser capaç de generar un espectacle engrescador, que capti clients, que faci que la gent vagi al camp per que li agrada alló que hi troba, actualment en la major part de camps s’hi troba a la familia dels jugadors, que un cop que ells ja no hi són, deix d’anar a veure l’equip.
Es important mantenir al máxim nivell aquesta vesant d’espectacle i potenciar-lo. Aixó només es podrà fer si els actors són bons, si els que el practiquen ens fan veure el bo i millor del futbol i només podrà ser així si poseeixen, bona capacitat físca, bona qualitat tècnica, bona disposició tàctica i imaginació.
El futbol a diferència d’altres esports no es pot reduir a jugades assatjades. En aspecte defensiu, tant individual com col·lectivament es poden treballar molt les jugades, es pot incidir de manera important en el resultat final del treball, però en el futbol ofensiu les coses no són igual, els moviments són molt importants pero la imaginació, l’inventar el futbol en cada jugada encara ho és més. Si es vol potenciar l’espectacle s’ha de treballar molt aquest aspecte en la formació.
L’altra vessant a la que hem referia és la de oferir als ciutadans la pràctica del futbol, sense ànims de competir, de millorar, de creixer……
El club ha de triar quina mena de futbol vol oferir segons l’entorn en que es troba i s’ha d’estructurar entorn a aquesta idea de futbol. Per petit que sigui el club no hauria de bellugar al voltant d’una sola persona, sense estructura organitzativa. Si així ho fa es lligarà a la voluntat d’aquella i als avatars que pateixi. El club viurá en una permanent muntanya rusa.
En aquests darrer anys, per la força dels diners, els clubs s’han anat allunyat cada vegada més dels jugadors, que ja no són jugadors sinó mercenaris. Hi ha una important tasca de recuperació a fer en aquest sentit, si es vol comptar amb aquests. El respecte i l’atenció personal han de millorar molt.
Miquel López López
Entrenador Territorial
26 de juliol de 2010
El futbol i la política
Les circumstàncies han volgut que tot d’una es trobessin en un cap de setmana, amb molt poques hores de diferència la manifestació per la sentencia de l’Estatut i la final del campionat del mon de futbol, final que ha guanyat Espanya.
Ja fa dies que determinats columnistes i informadors radiofònics parlen de la selecció d’un país que ni tan sols volen anomenar o quan l’anomenen ho fan com si es tractés d’un país estranger. Fins i tot jugadors que són “nostres”, que són del nostre país, que no ofereixen dubtes ara son menystinguts per que juguen amb “la roja”.
A algú li convé que tot estigui polititzat i per tal de fer força en la línia de la defensa de les seves idees, ja sigui d’un cantó o d’un altre, però amb els sentiments esportius no s’hi pot jugar.
A aquesta selecció que ha guanyat el mundial, d’un país dit Espanya, hi ha jugadors de totes les comunitats, que com a éssers humans que són, estimen per sobre de tot el seu poble, la seva gent i que es permeten tenir una idea futbolística, de sumar, d’agregació, de col·lectiu, d’esforçar-se per aconseguir fites des de la lluita comuna per un objectiu al qual per sí sols no hi arribarien.
El meu pare era gallec i per la seva feina va emigrar a Catalunya, concretament a la província de Tarragona, va aprendre a estimar aquest país i a la seva gent, va aprendre l’idioma i a valorar els trets diferencials que te i em va transmetre a mi i als meus germans la necessitat de trobar objectius per a sumar per a créixer,com a persona i com a poble. No utilitzaré el futbol, un esport, com a arma contra ningú, em pregunto per que no puc estar a la manifestació contra la sentència de l’Estatut i no em puc sentir orgullós del que han aconseguit en l’aspecte esportiu els jugadors espanyols.
Els ciutadans anònims, els que fem país amb la nostra feina i la nostra manera de ser cada dia vivim les situacions amb més naturalitat, sense estreps, creiem que hem de defensar Catalunya dins l’estat Espanyol, però no veiem en cada situació un motiu de confrontació, d’altra banda els ideòlegs, aquells que des de la seva posició, s’arroguen la capacitat de decidir viuen cercant diferències, motius de lluita, motius per allunyar-se de tot.
Cadascú pot pensar el que calgui, però no polititzem el futbol, deixem gaudir d’una victòria com la que han aconseguit a Puyol, Xavi, Valdés, Busquets, etc…. s’ho mereixen i ells no s’han ficat amb ningú, només volen jugar a l’esport que els agrada i que els fa créixer com a persones.
Miquel López López
Entrenador Territorial
12.07.2010
REFLEXIONS SOBRE LES FUNCIONS DEL SEGON ENTRENADOR
De manera reiterada anem veient com amb motiu d’expulsions d’entrenadors hi ha segons que han d’agafar les rendes de l’equip, be en el partit de l’expulsió, be en posteriors partits, mentre el primer compleix els partits de sanció.
Dissabte dia 6 aquesta circumstancia es va donar en el cas del F.C. Barcelona, concretament en la persona de’n Pep Guardiola.
Un dia després, en el programa Hat Trick Barça, es va fer una anàlisi de com es dirigia l’encontre des d’un telèfon mòbil, concretament el del Delegat de l’equip, des de una cabina on es trobava en Pep.
Aquesta circumstancia em fa reflexionar sobre el paper d’aquests segons entrenadors que formen part d’un equip tècnic multi-disciplinar on s’hi encabeixen tècnics, preparadors físics, fisioterapeutes, recuperadors, metges, etc. Cal pensar que tots aquests membres de l’equip tècnic treballen cada dia amb l’entrenador, coneixen perfectament com pensa aquests i dia a dia es va generant una unitat de criteri en totes les qüestions que envolten l’equip. Han de pensar com a equip, com a una sola persona i per tant es de suposar que tots prendrien decisions similars davant qualsevol circumstància que es doni durant el partit. Com és doncs que no hi ha cap primer entrenador que davant la seva absència deixi prendre responsabilitats a la resta de l’equip tècnic?
El segon no deu ser pas aquella persona que tinc al meu costat per tal de poder-hi parlar quan em cal, aquella persona que porta la llibreta i el bolígraf, que m’ofereix la seva amistat en els moments de solitud, que també, sinó un professional del futbol, qualificat amb el que comparteixo tot el que penso i que comparteix amb mi totes les seves inquietuds envers l’equip, per tant entenc que cal deixar que quan pertoqui els segons entrenadors facin la seva tasca dirigint l’equip, deixem els telèfons mòbils i d’aquesta manera segurament tota la banqueta estarà mes centrada en la tasca que te i no es perdrà la concentració.
Miquel López López
Entrenador Territorial
07 de març de 2010
REFLEXIONS SOBRE LES FUNCIONS DEL SEGON ENTRENADOR
De manera reiterada anem veient com amb motiu d’expulsions d’entrenadors hi ha segons que han d’agafar les rendes de l’equip, be en el partit de l’expulsió, be en posteriors partits, mentre el primer compleix els partits de sanció.
Dissabte dia 6 aquesta circumstancia es va donar en el cas del F.C. Barcelona, concretament en la persona de’n Pep Guardiola.
Un dia després, en el programa Hat Trick Barça, es va fer una anàlisi de com es dirigia l’encontre des d’un telèfon mòbil, concretament el del Delegat de l’equip, des de una cabina on es trobava en Pep.
Aquesta circumstancia em fa reflexionar sobre el paper d’aquests segons entrenadors que formen part d’un equip tècnic multi-disciplinar on s’hi encabeixen tècnics, preparadors físics, fisioterapeutes, recuperadors, metges, etc. Cal pensar que tots aquests membres de l’equip tècnic treballen cada dia amb l’entrenador, coneixen perfectament com pensa aquests i dia a dia es va generant una unitat de criteri en totes les qüestions que envolten l’equip. Han de pensar com a equip, com a una sola persona i per tant es de suposar que tots prendrien decisions similars davant qualsevol circumstància que es doni durant el partit. Com és doncs que no hi ha cap primer entrenador que davant la seva absència deixi prendre responsabilitats a la resta de l’equip tècnic?
El segon no deu ser pas aquella persona que tinc al meu costat per tal de poder-hi parlar quan em cal, aquella persona que porta la llibreta i el bolígraf, que m’ofereix la seva amistat en els moments de solitud, que també, sinó un professional del futbol, qualificat amb el que comparteixo tot el que penso i que comparteix amb mi totes les seves inquietuds envers l’equip, per tant entenc que cal deixar que quan pertoqui els segons entrenadors facin la seva tasca dirigint l’equip, deixem els telèfons mòbils i d’aquesta manera segurament tota la banqueta estarà mes centrada en la tasca que te i no es perdrà la concentració.
Miquel López López
Entrenador Territorial
07 de març de 2010
LA SORT I EL FUTBOL
Parlava aquesta setmana passada amb un company entrenador al qual després de finalitzar un entrenament que haviem fet conjunt ambdos equips,el que ell entrena i el que entreno jo, li vaig preguntar pel partit del proper diumen
Gallery
