LA SORT I EL FUTBOL
Parlava aquesta setmana passada amb un company entrenador al qual després de finalitzar un entrenament que haviem fet conjunt ambdos equips,el que ell entrena i el que entreno jo, li vaig preguntar pel partit del proper diumenge i li vaig desitjar sort. Ell, mentre s’allunyava, em va dir: pots tenir sort, si no en saps i la veritat és que el futbol no és un joc d’atzar, en que la sort decideix en un sentit o en un altre, no és una loteria, una aposta, és un espectacle i en un espectacle el que prima és el la capacitat dels actors, la qualitat del futbolista.
Cada setmana em trobo amb l’entrenador de l’equip contrari i la salutació majoritària quan el partit es a punt d’iniciar-se és: sort, que tingueu sort, si mes no en els propers partits.
Al final, normalment, no guanya qui te sort, guanya qui practica millor futbol, qui te més jugadors de qualitat, qui aconsegueix fer un equip en el que cada jugador sap realitzar la seva tasca a bon nivell, individualment i col·lectivament, aquell que aconsegueix fer evolucionar als jugadors com a persones i com a jugadors, formant el seu caràcter, millorant la seva capacitat de sacrifici envers l’objectiu, millorant la seva capacitat de compartir, de pensar en equip, de millorar els moviments tàctics i de millorar la capacitat tècnica.
Si pretenem que la sort ens arregli les coses, els resultats no seràn els esperats, a mig i llarg termini només la capacitat de generar joc ens portarà a aconseguir els resultats que desitgem.
Miquel López
Entrenador Territorial
15 de febrer de 2010
EL VALOR DEL RESPECTE
Aquell que aplica qualsevol normativa, que te potestat sancionadora i que allò que exposa te presumpció de veracitat, es a dir no està obligat a provar-ho i obliga a la part contraria a presentar proves que ho desvirtuïn, ha de ser molt curós en les seves actuacions, ha de tenir un profund coneixement de les normes, molt sentit comú, autocontrol, sensatesa i saber estar, conèixer les persones amb les que es belluga i sobre tot humilitat – la humilitat es una virtut que en totes les relacions humanes es imprescindible - ¡ quina llàstima que no en venguin a les botigues! I això ho pensa i ho diu algú que durant vint i dos anys ha tingut aquesta potestat en diferents àmbits.
Cada setmana veig diversos partits de futbol per que m’agrada i per que m’hi dedico i per tant en vull aprendre, analitzo els partits i veig tot tipus de contactes, d’accions de força física, d’accions violentes, de xerrades i increpacions a l’àrbitre i, normalment finalitzen els 22 jugadors i les targetes són escasses. A l’endemà dirigeixo el meu equip a la primera territorial i em trobo que a les primeres de canvi, per acciones que a primera o segona no s’hagués xiulat falta aquí es targeta. Què difícil és finalitzar amb els 11 jugadors sobre el camp. La pluja de targetes es permanent, per fer observacions educadament, per un simple contacte, per qualsevol cosa…….
M’he fet gran inculcant als meus jugadors, en tots els equips que he estat, que als col·legiats no se’ls ha de dir res, que és un be escàs necessari per a la pràctica del futbol, que se l’ha de respectar, com s’ha de respectar al públic i a l’adversari i crec que ho he aconseguit quasi sempre. Si algun jugador s’ha excedit l’he canviat d’immediat, fos el minut que fos. Sempre he transmès RESPECTE cap als col·legiats i els seus ajudants.
Per que si hi ha un sol reglament per a totes les categories es pita diferent a les professionals i a les territorials. Li he donat molts tombs a aquesta qüestió i jo crec que d’una banda es deu a la diferents formació personal i professional i d’altra a la manca de seguretat pública i privada als camps de futbol base i territorial i això pot influir en la seguretat personal i en l’estat anímic dels col·legiats. No hauria de ser així, no es pot desvirtuar un esport d’aquesta manera i menys premiar al que no respecta, al que vulnera el reglament, al que defensa la tesi de que “tot val”.
No m’agrada la aplicació generalitzada de res per que soc dels que penso que no tots som iguals, no tots actuem de la mateixa manera davant les diferents situacions, hem de ser iguals davant la llei, però qui aplica les normes a més del reglament ha d’aplicar les circumstancies modificatives de la responsabilitat, la norma s’ha de traslladar al terreny no podem quedar-nos només amb la lletra de la norma, s’ha d’articular la teoria i la pràctica, com a mínim s’ha d’intentar. No es pot cercar la igualtat per la vesant del tracte despectiu, per tractar a tothom amb despreci, des de la posició del “aquí mano jo”, de tot se’n ha de saber, de manar també.
Les circumstàncies posen de manifest que no hi ha respecte pel que respecta, aquest valor ja no està de moda, cada setmana en tenim un exemple, aquesta des del minut 2 de partit, en haver marcat el primer gol, l’adversari s’ha passat els altres 95 minuts deixant-se caure al terra i amagant les pilotes a la banqueta, el Sr. Col·legiat ho ha consentit sense advertir en cap moment a ningú, no ha assenyalat mans dins a l’àrea, però si que ha mostrat múltiples targetes per qüestions intranscendents i ha restat possibilitats aquell equip que volia jugar a futbol, premiant a aquell que volia destruir.
El futbol és espectable, així va néixer a Anglaterra i així hauria de ser sempre, s’ha de primar l’espectable, els diferents actors: entrenadors, jugadors i col·legiats han de defensar l’espectacle, s’ha d’eradicar aquest concepte de que tot val per a guanyar, s’ha de cercar guanyar donant espectacle, cadascú el que pugui, però mai premiar a qui se’l carrega. Entre tots plegats hauríem d’evitar que es perdés un valor de les relacions humanes com és EL RESPECTE.
Miquel López
Entrenador Territorial
11 de gener de 2010
El millor del món: INIESTA
Va finalitzar la temporada passada, el Barça va guanyar els principals títols, la xampions entre ells, el campionat per excel·lència i ho va fer amb un jugador trencat, que va donar-ho tot per tal que el seu equip pogués guanyar aquell títol a Roma. Ja en semifinals havia marcat el gol decisiu, el que va portar l’equip fins a la final i va jugar aquella final trencat, mermat en les seves condicions físiques. Tot i això va donar la passada del primer gol, del que va obrir el marcador i, tot va finalitzar, els jugadors van marxar de vacances, altres van anar a la selecció a jugar la copa Confederacions, però Iniesta no va poder fer-ho, va haver de recuperar-se de la seva lesió, encara s’està millorant de la lesió, no ha pogut fer ni vacances, ni participar a la pretemporada.
Quants grans jugadors haguessin fet això mateix, posar en perill el seu futur per a col·laborar amb el seu equip. Per què l’entrenador demana al jugador que jugui aquest partit sabent que està lesionat i que es pot agreujar la seva lesió i en cas d’altres no s’ha fet. Només trobo una resposta, en primer lloc per que és un jugador únic, que marca diferències, sinó que li preguntin a Del Bosque que no l’ha pogut tenir a la selecció i aquesta ha fet figa a la copa Confederacions. D’altra per que és dels únics jugadors que li hagués dit que si a l’entrenador, la major part de jugadors haguessin dit que no. I ara ningú es recorda de Andrés, no se li ha donat el reconeixement que es mereix. Ell sí que és el millor jugador del món: defensa, ataca, desequilibra, marca gols, posa al davant els interessos del club dels seus propis. Només el fet de no ser mediatic li priva ser designat el millor jugador del món.
Miquel López López
Entrenador territorial
25 d’agost de 2009
Per què no es poden donar oportunitat als joves?
Veiem tot sovint com jugadors del futbol base dels equips espanyols són fitxats per equips estrangers, fonamentalment anglesos, que sense cap rubor els fan jugar a la premier amb setzei disset anys. Aquí aixó no és possible, hi ha moltes persones treballant en el món del futbol que argumenten que estan en edat de formació i que han de finalitzar la seva etapa de cadet o juvenil, però hi ha jugadors que quan són cadets o juvenils tenen un nivell físic, tàctic i tècnic que els permetria jugar en els primers equips sense cap problema i segurament el mantenir-se en el futbol formació el que fa es aturar la seva progressió.
El resultadisme és l’autor d’aquest moviment, la major part d’entrenadors volen assegurar els seus resultats i per tant no fan concessions als jugadors joves. Trenca aquesta línia l’entrenador de L’At. De Bilbao, en Joaquín Caparrós, que un rere l’altre incorpora a jugadors de la pedrera als quals dona reiterades oportunitats. El fet que tots els jugadors hagin de ser vascos hi influeix, però sens dubte és important. Diem que durant anys no han sortit jugadors de les pedreres, però és que han estat bloquejats pels fixatges de jugadors estrangers, jugadors que en moltes oportunitats no els superen.
Miquel López López
Entrenador territorial
12.08.2009
COM ES GESTIONEN ELS FITXATGES
Se’n va Eto’o i ve Ibrahimovich. Puc entendre que els tècnics del Barcelona no vulguin a Eto’o per que es considera que és conflictiu, forma part del seu caràcter i sense aquesta força interior no fora el gran jugador que és. Ell i tans d’altres.
Des de molts mitjans de comunicació, partidistes, seguidors i propagandistes es defensa aquest fitxatge per més de quaranta milions de Euros, més Eto’o, al que ara es preten valorar en quinze milions i la cessió de Hleb i fa quatre dies es denostava al president del Real Madrid pel que havia destroçat el mercat.
Eto’o, es millor que Ibraimovich i ho ha demostrat any rere any. No ha estat bota d’or per que no se l’ha recolzat, cap dels dos entrenadors que ha tingut ha recolzat la seva lluita per aquest trofeu. L’han canviat de posició o li han mermat l’equip. El seu esforç es mereixía que la resta de l’equip estés amb ell en els moments que els necessitava.
No es pot entrenar un equip sense jugadors conflictius per que nedes en la mediocritat. El caràcter rebel, lluitador, forma part del lider. Ja n’hi ha prou de jugadors tous que presionen de forma testimonial i quan perden no s’afecten, trobant sempre arguments per a explicar el perqué.
Sens dubte que es totalment lícit el pretendre vendre a Eto’o, però el que no és admisible és que ningú vulgui parlar amb ell i que le li facin arribar les notificacions mitjançant les declaracions en mitjanç de comunicació.
Quins grans negociadors, quins grans economistes, quins grans gestors, han aconseguit un jugador a canvi de 45 milions de Euros + Eto’o + Hleb. En aquestes mateixes condicions hagessin pogut fitxar a Villa i també a Rivery, a qualsevol.
No crec que ens vulguin fer comulgar amb rodes de molí. S’ha d’iniciar la pretemporada i no es tenen els jugadors que es vol, ara s’ha de còrrer i fer la feina depresa i això vol dir pagant el que no es vol pagar. Encara manca el central i l’interior esquerre.
Miquel López López
Entrenador Territorial
17 de juliol de 2009
Cal reforçar a l’equip tricampió?
Quan un equip guanya la copa d’Europa, la lliga i la copa sembla que ha de ser fàcil incorporar algún jugador per tal de complementar la plantilla i també sembla que ha de ser fàcil poder traspassar als jugadors amb els que no comptes, però la realitat es demostra reiteradament que aixó no és així.
Rivery, Ibrahimovich, Villa, Mata, Mascherano, Luis Filipe i un llarg etc. han estat jugadors que han estat lligats a la nova temporada del Barça. Goodjonsen, Pedro, Victor Sánchez, Jorquera, Gleb, són jugadors amb els que Pep Guardiola no ha comptat i als que es vol donar sortida, però sembla que no troben la forma de fer-ho.
D’una banda l’equip que té actualment al jugador si se’n ha de desprendre ho vol fer per una quantitat important i d’altra banda el jugador només vol, per sobre de tot, millorar econòmicament, guanyar el màxim possible. Prima el tema econòmic sobre l’esportiu i també el que es manifesti obertament que et volen com a complement d’un altre jugador, per les abscències d’aquell i així han anat caient, un darrere l’altre els jugadors que s’havien prioritzat.
D’altra banda hi ha jugadors que han de sortir, però pel que es veu també serà difícil, aixó no es novetat, cada any succeix el maeix, s’ha d’acabar deixant sortir al jugador a cost zero i, us preguntareu, cóm es possible que el jugador d’un equip que ho guanya tot no tingui sortida? La resposta la trobareu en els minuts que han jugat aquests jugadors, en la confiança que han tingut del seu cost tècnic.
La plantilla la conformen vint jugadors, però realment en juguen 13: l’equip base, Busquets i Keita, a partir d’aquí no hi ha confiança, ni amb Jorquera, ni amb Càceres, ni amb Silvinyo, ni amb Goodjonsen, ni amb Gleb, ni amb Pedro, ni amb Victor Sánchez, ni amb Bojan.
Es necessiten jugadors de nivell que puguin competir amb tretze esmentats i que donin equilibri a l’equip quan hi ha baixes pels motius que siguin.
Serà difícil desfer-se d’aquests jugadors que no han jugat i que quan ho han fet no han destacat precissament, s’han anat depreciant partit a partit i també serà difícil a aquestes alçades poder fitxar a aquells jugadors que es volien per a completar l’equip.
Miquel López López
Entrenador territorial
12 de juliol de 2009
FILOSOFIES DE JOC
En aquests darrers dies s’ha engegat un nou debat en els mitjans de comunicació esportius després del partit de futbol entre el C.F.Barcelona i el C.F. Almeria en el que l’entrenador d’aquests darrer equip, Hugo Sánchez va disposar un marcatge a l’home de Chico a Xavi. Sembla que alguns periodistes i opinadors han vist en aquest acte una mena de sacrilegi futbolístic. He escoltat i he llegit de tot en aquest aspecte, la majoria dels que han escrit, opinat o han estat entrevistats, s’han manifestat en el sentit que els marcatges individuals ja no es porten, que és una qüestió anacrònica, que ara el que s’ha de fer és aplicar la nova filosofia que ha implantat el Barça, del toc, del fer Play, del respecte per la plàstica del futbol i ens oblidem de que tots no són el Barça i dels orígens i evolució del futbol.
A banda de la tècnica i de la condició física, en el futbol hi ha dues qüestions importants com ara la tàctica i l’estratègia; ambdues provenen de l’àmbit militar i han permès al llarg de la història que comandaments formats, valents, imaginatius i agosarats hagin aconseguir vèncer en situacions de força molt dispars, a unitats molt superiors
Davant qualsevol partit de futbol els equips tècnics tenen dues solucions: analitzar l’equip contrari i intentar contrarestar les seves qualitats, anul·lar-les o minimitzar-les i explotar al màxim les qualitats del seu equip o be sortir al camp desconeixent-ho tot del contrari i exposar-se a l’atzar.
Si aquests equips tècnics s’han d’enfrontar amb el Barça, podem optar per posar en pràctica el que he manifestat en el paràgraf anterior o be aplaudir als jugadors barcelonistes.
Aquesta suposada filosofia de joc, no ens hem d’enganyar,està molt lligada als jugadors que hi ha en cada moment. Ara Xavi,Iniesta i Mesi en són exponents. Si traiem aquests tres jugadors a l’hora, o només dos, la filosofia ja no és aplicable; de ben segur que quan aquets ja no hi siguin no es tornarà a donar aquesta forma de jugar i la filosofia serà la mateixa. La fàbrica del “4”, ja existia amb Amor, Guardiola, etc, però no es podia jugar aquest joc perquè no es tenien els jugadors adequats.
L’equip tècnic ha d’utilitzar les armes esportives que te al seu abast per guanyar l’encontre, sempre dins als límits del reglament que regula la pràctica del futbol, existeix el marcatge a l’home, el marcatge en zona, el marcatge mixt i tots ells són lícits, balits i útils, cada un en el seu moment, l’ideal és conèixer-los i poder posar-los en pràctica quan toqui. Un cop ho has fet, has intentat anular el potencial del contrari i multiplicar el teu, si guanyes és perfecte, si perds has de felicitar al contrari, però mai sortir al camp a aplaudir al l’adversari, per això ja hi ha el públic, el jugador i el cost tècnic formen part de l’espectacle, no són espectadors.
Miquel López López
Entrenador territorial
Octubre 2009
